L’Hospital de Manacor organitzà una jornada multidisciplinària sobre la fractura de maluc en els pacients ancians

Des d’abril de 1997 fins ara, a  l’Hospital de Manacor s’han tractat més de tres mil fractures de maluc en persones ancianes. I va ser l’any 1999 quan a l’Hospital de Manacor es començà a treballar aquest problema creant un grup multidisciplinari i desenvolupant un procés de fractura de maluc, l’avaluació del qual ha permès detectar que cada any s’han d’operar més fractures de maluc. És un fet que el sistema sanitari té un problema creixent de gran magnitud en l’increment de les fractures per fragilitat, entre les quals la de maluc és la que té més repercussió clínica i sociosanitària.

Finalment, l’any 2010 l’Hospital de Manacor va ser pioner en la implantació del Programa Fractura Geriàtrica, que promou una visió multidisciplinària de les fractures de maluc en els pacients ancians. Per abordar aquest problema és fonamental tractar els pacients de manera multidisciplinària i en el context de pacients fràgils: edat avançada (mitjana d’edat de 82 anys), incidència alta de comorbiditats (més del 60 %), alteracions cognitives, desnutrició o risc de patir-ne, alt grau de dependència i pacients amb alguna fractura osteoporòtica greu (com ara la fractura de maluc).

Aquest enfocament multidisciplinari ha demostrat eficàcia en la qualitat assistencial i el tracte d’aquests pacients, per la qual cosa cal treballar en equip amb protocols estandarditzats. El Dr. Marimón, responsable actual del Programa Fractura Geriàtrica, explica que "basam el nostre mètode en la demora quirúrgica baixa, les estades curtes i la prevenció de caigudes i de segones fractures. Tot això té l’objectiu de millorar el resultat clínic i funcional dels pacients i que el major nombre possible de pacients aconsegueixi tornar a l’estat previ a la fractura".

Fins ara, el procés s’ha anat modificant i millorant amb la implicació de més professionals de diferents especialitats. Actualment l’equip multidisciplinari està format pels professionals següents: 

• Cirurgià ortopèdic: s’ocupa del tractament quirúrgic, del tractament mèdic de l’osteoporosi i de fer el seguiment dels pacients a la consulta.
• Anestesiòleg: s’encarrega de fer l’avaluació preoperatòria i del control del dolor preoperatori i postoperatori.
• Internista: tracta els pacients que tenen comorbiditats i s’ocupa de fer el control postoperatori i el seguiment mèdic ambulatori dels pacients que en requereixin.
• Fisioterapeuta: s’ocupa de la rehabilitació intrahospitalària i extrahospitàlaria i de la prevenció de caigudes.
• Dietista/nutricionista: avalua i tracta els pacients amb desnutrició.
• Personal d’infermeria: s’ocupa de la cura intrahospitalària i extrahospitalaria dels pacients i de controlar-ne el delírium.

Els objectius són bàsicament disminuir la morbimortalitat d’aquests pacients, prevenir que pateixin noves caigudes, evitar les fractures secundàries i aconseguir que el màxim nombre de pacients torni a l’estat previ a la fractura. Per assolir-los, es considera que els punts clau en el tracte dels pacients són aquests:

La demora quirúrgica ha de ser breu, ja que si és de més de 24 hores les complicacions mèdiques menors augmenten, i si és de més de 48 hores augmenten les complicacions mèdiques majors i, a la llarga, la mortalitat. Els pacients s’han d’operar precoçment, però en les millors condicions possibles.

• La cirurgia ha de ser breu i poc agressiva, amb la mínima sagnia possible.
• L’estada hospitalària ha de ser breu.
• És important fer el diagnòstic i aplicar el tractament adequat dels pacients amb desnutrició, que és molt prevalent entre les persones grans que pateixen aquestes fractures.
• Cal fer el diagnòstic i aplicar precoçment el tractament per als casos de desorientació, ja que és la complicació més freqüent en els pacients amb fractura de maluc i una de les causes de l’augment de la institucionalització i de risc major de mortalitat al cap d’un any d’haver patit la fractura.
• Cal prevenir noves caigudes i fractures secundàries aplicant un protocol de rehabilitació domiciliària i un tractament mèdic contra l’osteoporosi.

El Dr. Marimón va comentar que "l’atenció multidisciplinària dels ancians amb fractura de maluc no és un model recent, ja que es va instaurar al Regne Unit cap a final dels anys 50 als hospitals de Hastings i Stroke-on-Trent. El model de Hastings consistia a operar els pacients i després derivar-los a un hospital geriàtric per continuar-hi el procés rehabilitador. Aquest va ser l’inici de les unitats d’ortogeriatria, els pioners de les quals varen ser Michael Devas, geriatre, i Bobby Irvine, cirurgià ortopèdic". Així i tot, hi ha altres models d’atenció d’aquests pacients; la revisió de la literatura científica que els compara evidencia que les unitats ortogeriàtriques d’aguts tenen més bons resultats en els ítems següents: demora quirúrgica, mitjana de temps d’estada, complicacions intrahospitalàries, taxa de reingressos, mortalitat intrahospitalària i al cap d’un any, satisfacció del pacient i costs sanitaris.