Categoria: Promoció de la salut i prevenció de la malatia

La importància de l'entrevista clínica en la prevenció del suïcidi

Tipografia
  • Més petit Petit Mitjà Gran Més gran
  • Per defecte Helvetica Segoe Georgia Times

Amb motiu del Dia Mundial de Prevenció del Suïcidi, el 10 de setembre, la psicòloga clínica i psicoterapeuta Beatriz Martín, membre del Grup de Treball de Comunicació i Salut d'IBAMFIC, parla sobre el paper i les claus per una bona entrevista clínica des de la Medicina de Família i Comunitària, que permeti la detecció, seguiment i la correcta derivació.

Beatriz Martín Cabrero és psicòloga clínica i psicoterapeuta, amb experiència treballant en el programa d'Atenció i prevenció del suïcidi a l'Hospital Son Llàtzer, on ha desenvolupat la seva feina, durant gairebé 17 anys, al Servei de Psiquiatria. Fa formació a professionals de l'entorn de la salut, on treballa les habilitats de comunicació i de gestió emocional. 

Des que va crear-se l'Observatori del Suïcidi, dins del Pla Estratègic de Salut Mental de les Illes Balears, s'han efectuat una sèrie d'iniciatives de formació dirigides a metges i metgesses de família, basades en el paper que tenen en la detecció del risc de suïcidi i la correcta derivació. I és que l'entrevista clínica, amb una acollida i escolta correcta i un bon seguiment del pacient, si es fa bé, pot calmar ansietats i la mateixa ideació suïcida.

Una de les situacions habituals amb què es troben els metges de família és la del pacient de qui se sospita depressió, però no verbalitza la idea de suïcidi. En aquests casos, no s'ha de tenir por a plantejar obertament la pregunta. S'ha d'acabar amb la idea o el mite que parlar-ne indueix al suïcidi. Al contrari, parlar-ne ajuda.

Són importants, a l'entrevista clínica, les dades a obtenir, però més important en aquests casos, més de què es diu, és com es diu, incidint en la importància de no jutjar, no culpabilitzar o no donar coses per suposades dels pacients. És més valuós validar les emocions i, fins i tot, la idea mateixa del suïcidi, perquè no és tan anormal que s'hi pensi en algunes situacions de la vida.

A l'entrevista clínica s'han de cuidar els detalls i la forma d'estar amb el pacient. Pel que fa al contingut, és crucial valorar bé el risc per després actuar en conseqüència. Per valorar el risc cal explorar si hi ha planificació, és a dir, si el pacient ha pensat quan ho farà, on o de quina manera. Es considera un risc més gran si el pacient ho està planificant i té accés fàcil a un mitjà potencialment letal.

Convé insistir en com es fan les preguntes, en deixar temps per parlar i no interrompre. Tampoc és útil donar consells banals de l'estil «ets jove i això passarà». Aquests consells solen produir l'efecte contrari, generant malestar o tristesa, motiu pel qual s'han d'evitar. De la mateixa manera, es desaconsella prometre millora amb frases com ara «ja veuràs que estaràs bé, això se supera», perquè encara que es faci amb empatia, no sempre és així i pot generar un efecte desmoralitzador o desesperançador. S'ha de tenir present que una persona que té aquestes idees, fa molt de temps que lluita contra el malestar. Aquestes frases que banalitzen el problema poden produir sentiments de culpa.

S'ha de transmetre esperança d'alguna manera, però basada en la realitat de la persona. Si té un trastorn d'ansietat mai tractada, per exemple, pot explicar-se que aquesta ansietat influeix en l'estat d'ànim i que, tractant-la pot ser que hi hagi millora.

En resum, es tracta d'escoltar bé l'experiència del pacient, no donant res per suposat, explorant el nivell de risc. Alhora, cal transmetre tranquil·litat, estant en l'equilibri amb el nivell de risc real i sense caure en un error pensant en risc zero, però tampoc s'ha de caure en el dramatisme.

En funció de la informació obtinguda, el metge de família podria actuar de tres maneres: mantenir visites de seguiment, derivar a la unitat de salut mental per atenció ambulatòria per psicologia clínica o psiquiatria, o derivar a urgències. En aquest últim cas, i si el risc és imminent, s'ha d'evitar que el pacient estigui sol fins que pugui ser atès. D'altra banda, es pot parlar amb el pacient, o intentar convèncer-lo, perquè avisi de la seva situació a algú de confiança.

[Font: IBAMFIC.08/09/2023]

[Foto: RazorMax / psiquiatra / Pixabay license]